1
En el col·legi havien fet un equip de handbol. Jo no
m'havia apuntat. A part de tindre les mans xicotetes i no poder
agarrar-la bé, Xucken ja m'havia advertit de les terribles
conseqüències de jugar a eixe joc.
—No te apuntes, eh —em va dir seriós i amenaçant—. A
esos no les gusta el fútbol, no los ves... —digué amb despreci—.
El balonmano es para tuercebotas y maricones —ale pues.
Jo l'opinió de Xucken sempre la tenia molt en compte;
son pare havia jugat en el València. Xucken era un xiquet amb
un ego desproporcionat. Puc assegurar que en tot el planeta no
existia un xiquet més competitiu que Xucken. Com a molt igual.
Lo seu era una cosa pràcticament enfermiza. Si Cristiano
Ronaldo s'haguera criat amb Xucken, estaria ara repartint pizzes
per Madeira.
Els del handbol jugaven els divendres després de classe.
Jo solia anar a vore'ls. Un divendres d'eixos, Pedren, que estava
allí segut de suplent, em digué que l'acompanyara a pixar. Així
que entràrem als banys del gimnàs. Com havien de guardar les
pilotes, l'interior del gimnás estava obert. Jo m'adoní i entrí cap
a dins. No hi havia ningú. Trobí que el quarto de les rates també
estava obert i aní a escodrinyar.
—Lao? —vaig escoltar a Pedren.
—Entra, vine, vine, mira açò.
Mai ens deixaven entrar a l'habitació eixa. Ocupant quasi
la meitat de l'espai hi havia una pilota de plàstic gegant. Era
verda obscura i mesurava el doble o el triple que nosaltres. A
part, allò estava ple de pilotes. De futbet, de volei, d'espuma, de
tenis amb la mida d'un baló, de plàstic grans... N'agafí una de
cada mare i les escampí pel gimnàs per provar-les contra les
parets. Pim! Pam! Pim! Pam! Per ací! Per allà! Quina orgia!
Pedren isqué amb uns zancos i un diàbolo. Jo em quedí amb la
de volei. Eixia propulsada del peu i agafava més efecte que les
de futbol, així que colpejar-la em donava més gustet. Des
d'aquell dia, tots els divendres, Pedren i jo entràvem cap a dins
del gimnàs amb recel. Ell abandonava al seu propi equip mentre
jugaven.
—Pedren, però si te crida l'entrenador què?
—Ahg, a mi me la pela —deia tot desahogat.
2
La directora del col·legi, que era una Charo, ja ens havia
cridat l'atenció múltiples voltes pel mateix assumpte. Deia que
no deixàvem jugar als xiquets menuts, que pegàvem pilotades a
tot el món, que ocupàvem tot el pati i que el futbol ens posava
agresius. Feia poc ens havia fet un calendari, el qual ignoràvem
completament, per tal de turnar-nos el camp amb els xiquets
xicotets. Aquell dia els xiquets menuts es tornaren a queixar de
què no podien jugar i, una volta acabat el pati, la directora ens
interceptà pel passadís.
—No sols no els deixeu jugar, sinó que damunt els teniu
amenaçats per a que no es queixen. Açò ja és lo últim! —digué
indignada.
Amenaçats? Kiven els havia fet alguna volta el gest de
tallar-los el coll, però pel demés no teníem ni idea del que deia.
El nostre grupet érem els 5 de cinqué, 6 de sisé i un de quart. En
total formàvem un perfecte e indissoluble 6 vs. 6. Intentàrem
explicar-li que els menuts no tenien ningú lo suficientment bo
com per a jugar amb nosaltres i que podien jugar en un racó del
pati com féiem nosaltres quan érem xicotets. Quan ens fera falta
un jugador, convidaríem al que més nivell tinguera. Eixe era el
procés natural de selecció. Però la Charo no atenia a raons.
—Com no feu cas al calendari, em veig obligada a
prohibir les pilotes a l'hora del pati. El futbol és un niu de
conflictes —acabà dient.
Tots ens escarotàrem. Xucken es tornà completament
boig; es mossega el llavi inferior, tanca els punys i va fer l'intent
d'abalançar-se contra ella. Tots l'agafàrem mentre cridàvem i
muntàvem escandalera.
—Xucken li ha tirat a pegar a la directora! Xucken li ha
tirat a pegar a la directora! —repetia Muireann pel passadís
intentant agitar a tot el món com si fora una venedora de diaris.
La directora es va allunyar i nosaltres començàrem a
increpar-la per baix mà. El to va anar en augment i tots a
l'uníson acabàrem cantant:
—Lli-ber-tat! Lli-ber-tat! Lli-ber-tat! —que era el que es
duia en les manifestacions.
Al matí següent, la dictadora, com nosaltres li havíem
començat a dir, passà per cada una de les classes i anà requisant
totes les pilotes. La nostra pilota era de Seflas. Tots li havíem
agafat molt d'apreci. La Asesina era una pilota maleïda. Li
haviem posat eixe nom perquè havien hagut fatídics accidents
jugant amb ella. A part, com estava feta d'un plàstic molt dur,
picava quan la paraves. La Asesina tenia l'escut del Real Madrid
en cada pentàgon, el qual, a ulls valencianistes, encara li donava
un aspecte més maligne. Seflas li obrigué resignat l'armariet a on
estava guardada.
—A l'hora d'anar-te'n la replegues de consergeria —li
digué la Charo.
Finalment, la directora es va acomiadar i va eixir de la
nostra classe amb La Asesina a les mans. Quina imatge.
—A vore si la mata —vaig dir somrient per baix mà.
—Hòstia, ojalà! —sentenciaren.
Com era d'esperar, eixe mateix matí fabricàrem una
pilota de paper i la forràrem amb celo. Baixàrem al pati més
contents que mai a ensenyar-li-la als de sisé. La directora es va
adonar i tornà a interrompre la classe posterior al pati per tal
d'endur-se-la:
—Les fulles de les llibretes i de les assignatures no estan
per a fer pilotes!
A partir d'aquell dia, Pere es mamava tot el Sunny
Delight apressadament i jugàvem amb la botella. Les de Solán
de Cabras de mig litre descobrírem que també anaven molt bé.
Quan la dictadora es va enterar, envià una circular als pares en la
qual prohibia portar sucs i botelles a l'escola perquè podien
utilitzar-se per a males pràctiques. Puta boja. Allò ja era
obsessió. A partir d'aquell moment buscàrem vàries solucions.
Intentàrem fer pilotes amb el paper de plata dels cantells, però
s'esclafaven ràpidament. Un dia fins i tot jugàrem amb un baló
imaginari, però hi havien moltes discussions. Així que no ens
quedà altra que jugar amb una pedra. Com Eto'o de xicotet. Per
fer la gràcia, cadascú s'elegia un jugador africà. La pedra devia
ser més o menys de la mesura d'una goma de borrar. Es podia
jugar amb ella perfectament.
—Pliiiiiiiinc! —sonava quan s'estavellava contra el pal.
No passaren molts dies fins que la dictadora es va adonar
del que estàvem fent i envià al mestre del pati a parar allò; era
perillós. Nosaltres ja estàvem fins als collons, així que quan el
mestre del pati vingué a per la pedra, li férem un rondo i el
vàrem vacil·lar moltíssim. Fou genial; tan ridícul i absurd que jo
plorí de la risa. Les conseqüències d'allò foren que ens quedàrem
sense pati tot el que restava de setmana. Un preu que amb gust
pagàrem.
3
El mestre d'Ètica no va vindre aquell divendres, així que
la musulmana i jo ens quedàrem a classe de Religió. Ella i jo
mai havíem estat allí. La mestra parlava de coses celestials.
—Si Déu existix, segur que és esfèric —pensava jo
avorrit—. Com una pilota gegant de llum!
M'enrecordí de la pilota gegant del quartet de les rates i
vaig tindre una idea. Anava a crear una religió! Sí, sí. La religió
de La Gran Pilota. Diria que Déu vivia en el gimnàs. Així
ocupava el temps. L'últim negoci que havia tingut en classe era
el de les apostes de futbol. Les Llopapostes havien acabat de
forma fraudulenta perquè la gent em pagava amb objectes
furtats. Es deien les Llopapostes perquè la classe estava
distribuïda per grupets asimètrics als quals el mestre anomenava
barris. Cada barri tenia un nom. Com jo habitava a soles en un
extrem de la classe, el mestre havia batejat el meu barri com El
Lobo Solitario. Mentre la classe estava tranquil·leta pintant, jo
m'alcí i aní a la taula de la mestra.
—Emmilen, quines són les regles de Déu?
La mestra em mirà desconcertada.
—Els manaments, dius?
—Això, això.
Emmilen escarbà dins d'un carpesà i tragué una fulla amb
el dibuix dels manaments tallats en una pedra.
—Ací els tens, pots pintar-los ara que no tens feina.
Vaig seure, els vaig llegir atentament i aní convertint-los
a la meua religió. M'alcí un parell de voltes a preguntar a
Emmilen que significaven alguns. A ella li encantà que mostrara
interés. Finalment, quedaren així:
1. Estimaràs a la pilota sobre totes les coses.
2. No insultaràs a cap futbolista.
3. Santificaràs el dia de partit.
4. Honraràs els teus peus.
5. No mataràs bitxo-boles.
6. No jugaràs a cap altre esport.
7. No xuplaràs.
8. No et tiraràs ni seràs trampós.
9. No entraràs a fer mal a propòsit.
10. No seràs xaquetero.
Demaní un plastidecor i pintí tota la pedra de negre
menys els nous manaments que acabava d'escriure. Després li
demaní a la mestra dos fulles més.
—Per a què vols més, Laoghaire?
—No, per a una cosa...
La mestra posà cara rara, però com l'havia engatussat
anteriorment, em donà les dos fulles.
4
Era dilluns i per fi ens tornaren a amollar al pati. Durant
el cap de setmana jo vaig estar bombardejant amb preguntes
sobre Déu a ma güela. Així que més o menys, ja m'havia
estructurat les idees. Una volta en el pati, sense molts
preàmbuls, vaig dir als cinc de la meua classe que havia vist a
Déu en el gimnàs.
—Que dius, ratllat... —digué Denno.
—No t'ho creus? Vine i te l'ensenye.
—No podem entrar al gimnàs.
—Salven mos deixa.
No tenien res millor a fer, així que tots cinc, encara que
escèptics, em seguiren cap a dins.
—Xics, ací no podeu estar —ens digué Salven només
vore'ns des del seu quartet.
Salven, el professor d'Educació Física, era un amant del
Fair Play que feia pilates, tenia un calendari d'afirmacions
positives i menjava pa integral, que en aquella època era lo més
healthy. Jo amb Salven tenia una complicitat bestial. Quan
estava amb ell la meua actitud canviava per complet. Era una
cosa estranyíssima. Estant amb ell sempre em sentia superlúcid i
em comportava amb molta poca vergonya.
—Ací manes tu, Salven. I si tu mos deixes, podem —li
vaig dir.
Salven va fer una cara simpàtica de desconfiança.
—Que voleu? —preguntà.
—Tens a Déu tancat en el quartet de les pilotes, ja te val
—instantàniament vaig traure el full plegat de la butxaca i li'l
vaig oferir.— Mira, m'ha revelat açò.
Salven el va desplegar. Amb cara d'estupefacció, començà
a llegir. Quan acabà, digué:
—M'agraden molt, Lao.
—M'he inspirat en els catòlics.
—Però no dius que t'ho havia revelat Déu?
—I d'on ve la inspiració, Salven?
El professor somrigué.
—Bo, que voleu?
—Vore a Déu, el tens allí colat —vaig dir assenyalant el
quartet.
Salven feia cara de no tindre-ho clar. En observar-li el
gest, tots nosaltres començàrem a suplicar-li-ho.
—Vos òbric perquè sé que vos han llevat la pilota i ja no
sabeu que fer, però ja sabeu que ací no podeu estar.
—Ueeeeeeee! —tots l'aclamàrem.
Caminàrem cap al quartet. Jo vaig notar com l'expectació
pujava per moments. Abans de res, jo vaig dir:
—Hem de llevar-se les sabates; és un gest de respecte.
—Vos aneu a constipar —digué Salven.
Una volta descalços, Salven obrigué el candat i començà
a desplaçar la porta corredissa. Jo vaig desplegar els braços i
teatralment vaig dir:
—Oh, Gran Pilota, Reina de totes les Pilotes, deixa'ns
estar sota la teua divina presència i perdona a Salven per no
llevar-se les sabates.
La porta es va obrir i la pilota aparegué amb tota la seua
immensitat.
—Ohhh.
—No podem xutar-la ni rodolar-la, és una falta de
respecte. Doneu-se compte que ella juga a futbol amb les nostres
vides; nosaltres som els seus balons.
Denno somrigué fascinat.
—Vinga, alcem-la com si fora La Verge i traguem-la.
Com la pilota no podia tocar terra, posàrem tres banquets
formant un triangle i l'encaixàrem damunt. Una volta allí, em
vaig agenollar i vaig dir:
—Oh, Gran Pilota, manifesta els teus desitjos.
Jo sabia que Seflas, Xucken i Deagon tenien l'ego elevat
i, per tant, no anaven a aguantar molt més estant en un segon
plànol. Així que els havia de donar la seua dosi de protagonisme.
—Què diu? —preguntà Denno.
—Vol que vosaltres tres sigueu els seus guardians reials i
la protegiu dels enemics. Recordeu que ningú fora de nosaltres
la pot tocar mai; és una Pilota Sagrada. També vol que sigueu
els encarregats de fer la processó i transportar-la.
La idea els va agradar. Era una bona excusa per a pegar-li
a la gent. Xucken va fer un soroll agressiu. Seflas digué:
—Qui la toque, el mate.
—I de mi no diu res? —preguntà Denno.
—Oh, Gran Pilota, quina funció li encomanes a Denno?
—vaig dir continuant amb la performance.
—Què diu? Què diu?
—Diu que jo seré el profeta, ells els guardians reials i tu
seràs el discípul.
—I que fa un discípul?
—Pues moltes coses que ara t'explicarà Salven, entre elles
ajudar als guardians a fer la processó. La Gran Pilota ha de ser
portada per 4 fidels; dos per costat.
Seguidament anàrem amb Salven i estiguérem explicant-
li tota la persecució futbolística que havíem patit per part de la
directora. Salven repetia una i altra volta que davant d'ell no la
insultàrem.
—Ojalà se muiga.
—Xics, per favor...
—Jo li clavaria una canya per la figa i l'atravessaria fins
que li isquera per la boca —digué Seflas—. Després la plantaria
en mig d'un hort per a que se la menjaren les rates i els pardals.
—Yo la descuartizaria poco a poco para que sufriera la
hija de puta, a rodajas, como si fuera un fuet —digué Xucken
amb els ulls ensangrentats.
—Jo la cremaria viva —Daegon tenia devoció per
cremar coses. Hi havia un piròman latent en el seu interior.
—A on, Daegon? —li preguntí.
—En el seu despatx.
Denno agafà la paraula:
—Jo la lligaria dels peus i l'arrastraria pegant-li voltes al
camp fins que se quedara sense pell.
—Però se pelaria només per una part —digué Deagon.
—Pues quan estiguera pelada per una part, li pegaria la
volta.
—Com una hamburguesa —digué Seflas.
—O com una truita —va afegir Deagon.
Em tocava a mi. Salven escoltava atentament les nostres
fantasies com si fora tot un psiquiatra.
—Jo la vestiria de porter i l'ahorcaria del llarguer. Mentre
estiguera ofegant-se, des de la frontal xutaríem tots alhora a
donar-li. Lo últim que voria seria un eixam de balons cara a ella.
Després deixaria l'esquelet allí penjat per a que fera de porter
espantapajaros. Estaria molt graciós amb els guants posats.
En fi. Després de la nostra mostra de psicopatia
col·lectiva, Salven es quedà molt preocupat i començà a
romancejar sobre com d'inhumà era desitjar la mort d'un altre
ser.
—Tu desitjaves la mort de Franco? —el vaig
interrompre.
—Jo no havia nascut, Lao —digué rient.
—Tos pares desitjaven la mort de Franco? —vaig
reformular.
—No és lo mateix, Lao.
—Sí que ho és.
Salven canvià de tema i començà a discutir amb els
guardians sobre per què jugar net era la millor opció. Al remat
tots quedaren convençuts dels manaments.
—La Gran Pilota dona sort a qui guarda els manaments,
això és aixina —vaig dir per finalitzar.
La sirena sonà i els 4 li feren una processó amb passos de
costat a costat abans d'amagar-la.
5
Al dia següent, com et pots imaginar, tornàrem al
gimnàs. Esta volta ens acompanyaven els 4 més futbolers de
sisé. Jo els havia donat l'altra fulla amb els manaments el dia
anterior i tenien molta curiositat per vore a Déu.
—Mira que ho sabia... Ací no podeu estar —ens digué
Salven en vore'ns arribar.
—No dius que hem de respectar totes les creences? —li
vaig eixir jo.
Un dia que plovia, quan el gimnàs encara no estava en
condicions, haguérem de fer la classe a l'aula i Salven ens
amollà el típic discurs de professor buenista, és a dir, de
professor. Després de fer-li la pregunta, jo m'acostí a ell i li vaig
dir a cau d'orella:
—Des de que han conegut a La Gran Pilota, Seflas i
Xucken estan xuplant menys i Daegon ja no pega tantes patades.
—De veres?
—Clar.
Salven va fer la vista grossa i tornà a obrir el quartet de
les pilotes. Els guardians entraren i tragueren a La Gran Pilota
solemnement.
—Parapam! Pam! Papam! —cantaven i seguien el ritme
mentre la portaven.
Al final del trajecte l'encalafataren entre tres banquets i
Salven tornà al seu despatx fent-se creus.
—Nooo! —vaig cridar quan Arjans tirà a tocar-la.
Arjans es girà.
—És Sagrada, no la pots tocar sense estar batejat!
—Què?
—Primer de tot n'hi ha que donar-li de menjar, això la
posa contenta —vaig dir mentre li tirava una molla com si la
pilota fora un colom.
Tots començaren a tirar-li menjar. Jo aní al quartet de
Salven a què em posara un got d'aigua de la seua garrafa amb
grifo per a batejar al personal. Entre els membres iniciàtics va
sorgir una discussió sobre si devíem batejar als de sisé o no.
Havien de jurar els manaments i ens adonàrem que els quatre
jugaven a handbol.
—La pilota està feta per al peu com el piu està fet per a
la figa —digué Seflas.
—Por eso jugar con la mano es como ser maricón —
aclarà Xucken.
Tot encaixava. Que no tinguérem clar si batejar-los o no,
als quatre els va despertar un gran interés en batejar-se.
Finalment, decidirem que si volien acceptar a La Gran Pilota
com a Déu nosaltres no érem qui per a negar-s'ho. Si decidien no
seguir els manaments, ja tindrien les seues conseqüències.
—Però que guanyem per batejar-nos? —preguntà Peran.
—Que quan muigueu anireu al Paradís.
—El Paradís?
—Sí, un lloc on no se fa altra cosa que jugar a futbol.
—I com és?
—Idíl·lic; és un món tot cobert de gespa natural ple de
camps i pilotes per tot arreu.
—I que se menja? —preguntà Kiven que tenia bona
gana.
—La gespa, com les vaques.
—Agh...
—No, però té bon sabor.
—I si no vas al Paradís a on vas? —preguntà Arjans.
—Pues a l'infern, que és una classe eterna.
—I qui la dona?
—La directora! —cridà Peran.
—Hòstia puta, jo ahí no vull anar —digué Kiven.
Seguidament exclamà— A mi batejam!
Tots s'agenollaren formant una filera, inclosos els
membres iniciàtics que també volien batejar-se. Jo suquí del got
amb els dits i aní banyant-los. A mi també em feia il·lusió
batejar-me i li demaní al discípul Denno que em tirara aigua al
cap. Finalitzàrem la cerimònia i els batejats anaren a acariciar a
La Gran Pilota. Kiven digué que volia participar en la processó.
Com donava el perfil que requeria el lloc (ser violent), el férem
guàrdia reial. A Denno li paregué bé.
—Lao, va, fes-mos una missa —digué Peran que estava
enjogassat mentre pegava una palmada.
—Volem missa! —exclamà Kiven.
Tots em miraren com els pardalets miren a la mare. Jo ja
m'havia preparat un discurs. Ens assentarem en rogle.
—Sabeu quin programa és Redes?
—El cerebro... —digué Peran graciosament imitant a
Punset.
A ma mare li agradava vore el programa els diumenges.
Un dia isqué un científic parlant sobre la regla de les 10.000
hores. La teoria venia a dir que qualsevol persona que passe
10.000 hores fent una determinada activitat alcança l'exelència
en eixa àrea. Els ho vaig explicar. Després, mentre treia el
paperet de la butxaca on ho tenia tot apuntat, vaig dir:
—He fet càlculs. Cada curs, contant el pati i el menjador,
juguem 550 hores. Sumant 2 horetes més per la vesprada a l'any
fan 1825 hores. Si continuem el ritme de 5 hores al dia tardaríem
5,5 anys en arribar a les 10.000 hores. Partint de què sumant
totes les hores que ja portem jugades faran, per lo baix per lo
baix, unes 2.000, tenim que, jugant 5 hores diàries, arribem a les
10.000 als 15 anys. Els que hagen jugat menys, als 16 o 17.
—A vore —digué Peran mentre m'agafava el paperet.
Tots el miraren. La teoria els havia agradat. Era evident
que la dictadora ens estava allunyant de les 10.000 hores i
havíem de fer alguna cosa al respecte. Però el què? Salven ja
havia parlat amb ella per nosaltres i ens deixà ben clar que la
decisió era irrevocable. La dictadora no atenia a raons.
—Necessitem les hores —digué Arjans.
—Baló o mort —diguí.
—Baló o mort —va repetir Arjans.
Salven isqué del quartet.
—Que fa açò tot ple de molles? N'hi ha mortadel·la i
sobrassada per terra, açò quina asquerositat és!
—Ha de menjar, Salven.
—Però no vegeu que no menja!
—Ai, Salven, Salven, que perdut estàs... —li vaig dir
amb veu de gurú il·luminat—. La pilota s'alimenta de l'acte. És
un ser superior; menja energies.
Salven va rebufar.
—Torqueu això després! —manà.
Jo m'acostí a ell.
—Dona-li un poc del teu pa integral, que li agradarà.
—Tu no estàs bé del cap...
—Vinga, fes-ho, ja voràs com te dona sort.
—Soles me queda una punteta —digué Salven.
Jo no m'ho podia creure. Vaig parar les dos manetes com
un escolanet i Salven aboca un punteta de pa.
—Ja voràs com te dona sort; hui trobes novia!
Salven rigué. Jo vaig eixir i mentre li deixava el trosset
de pa, solemnement, vaig dir:
—De part de Salven.
Peran ho va escoltar i cridà:
—Bateja a Salven!
—Impossible, adora a altres esports.
—I incita al pecat; ens fa jugar a altres coses —apuntà
Arjans.
—És un dimoni! —cridà Kiven.
Salven, que estava recolzat sobre la porta del seu quartet
observant l'escena, nega amb el cap pel tint sectari que anava
agafant l'assumpte. A continuació sonà la sirena, els guardians li
feren la processó per a amagar-la i tots tornàrem a la cel·la
col·lectiva a què ens ensenyaren coses que no volíem aprendre.
6
L'endemà al matí, alguns de nosaltres comentàrem que
havíem fet càlculs per saber exactament quantes hores portàvem
jugades. La teoria de les 10.000 hores havia calat. Jo creia portar
vora 4.000. Per altra banda, en el col·legi s'havia corregut la veu
de què en el gimnàs n'hi havia un Déu al qual adoràvem. Entre
les xiques de la meua classe n'hi havia certa expectació i
curiositat per saber que féiem allí dins.
—No, no, no, no, no. Açò ja no pot ser... —remugà
Salven en vore'ns aparéixer altra volta pel gimnàs a l'hora del
pati.
—Salven, tu has tingut novia? —li vaig eixir ignorant-lo.
—Això a què ve?
—Ara ho sabràs; has tingut novia? —li torní a preguntar.
—Sí, Lao, sí... he tingut novia.
—I quan no li feies l'amor deixaves d'estimar-la?
—Però tu no estàs bé? Se pot saber que dius?
—Deixaves d'estimar-la o no? —reformulí amb autoritat.
—Clar que no.
—Doncs nosaltres a la pilota tampoc; si no podem jugar
amb ella, venim a adorar-la.
Salven rigué ben fort. Després estiguérem parlant i
acordàrem que podríem anar a fer la processó un dia a la
setmana. Ell estava a favor de la llibertat de culte i deia que era
bo per a nosaltres el fet de tindre un apartat espiritual en la
nostra vida, encara que fora adorant a una pilota de plàstic.
Mentre ens deia que aquell era l'últim dia d'eixa setmana que ens
deixava estar allí i es predisposava a tornar a obrir-nos el quartet
de les pilotes, uns sers aguaitaren tímidament per la porta.
—Volem vore al Déu ixe... —digué la impia de
Muireann.
Les xiques havien arribat. Seflas i Xucken intentaren
tirar-les d'allí com si foren un gos, però Salven, que era molt
inclusiu, digué que ens deixava estar en el gimnàs amb la
condició de què qui vullguera puguera presenciar a La Gran
Pilota. El tir li va ixir per la culata. Una volta entraren les xiques
de la nostra classe, aguaitaren les xiques de quart. Seguidament
els xics de 4, i després, començà a entrar i entrar gent. Als pocs
minuts el pati sencer estava dintre del gimnàs. Denno, el
discípul, es queda en la porta com una taquillera i indicava a tot
el que entrava que s'havia de llevar les sabates. Això a tots els va
agradar. Bo, a quasi tots. A un xiquet li donava vergonya llevar-
se-les i els guardians reials el tragueren d'allí violentament.
—Fora d'ací fill de puta!
Jo col·loquí els banquets en forma de triangle per a
encalafatar la pilota i una volta tots estaven seguts, s'inicià la
processó. Allí anaven. De banda a banda amb la pilota. La gent
mirava incrèdula i estusiasmada. Una vola plantada als
banquets, algún xiquet començà a fer-li reverències a l'estil
musulmà. En qüestió de segons, el gimnàs sencer se posà a jugar
a alabarla com els moros. La imatge era aterradora. De cop i
volta, un xiquet sense molt de coneixement, s'alçà i vingué
corrent cap a la pilota. Les intencions de xutar-la se li veien a
kilométres. Xucken, que l'havia calat, se tirà contra ell i el va
placar. Una volta en terra, li posa l'antebraç a la gola i comença a
ofegar-lo fins que li va observar als ulls la por a la mort.
Aleshores li va escopir la cara i el tragué del gimnàs a patades i
espentejons. Tot el gimnàs es va riure d'ell i el va esbroncar.
Després d'eixe fet, jo vaig notar que la guàrdia reial s'estava
posant violenta. Mai havien tingut una justificació divina per
poder apallissar a algú i volien fer valdre eixe privilegi. Com als
quatre els abellia sotmetre a gent, se'ls va ocórrer una genial
idea.
—Ara anem a fer les proves de selecció per a entrar a
l'exèrcit de La Gran Pilota —cridà Seflas.
La prova era fer 5 dominades en les espatlleres del
gimnàs. Un per un, i curs per curs, anaven passant els aspirants.
Els guardians els cridaven i els tractaven com a basura. Xucken
havia tret un suro de la piscina del quartet de les pilotes en el
qual els pegava a l'esquena com si foren esclaus. Aquell procés
de selecció natural estava despertant els instints més baixos.
Quan algú arribava a la quarta repetició apurat, tot el gimnàs
cridava. Quan li tocava a un grosset i no podia fer ni una, tot el
gimnàs esclatava a riure. L'ambient que s'havia creat era
espectacular. Mentrestant, des de la porta del seu despatx,
Salven observava atentament les animalades com si allò es
tractara d'un experiment sociològic.
Per aquella època estaven molt de moda els atemptats.
Entre nosaltres ja havíem parlat més d'una volta d'adoptar la via
del terrorisme com a únic camí contra l'opressió futbolística de
la dictadora. Mentre es feien les proves i els guardians
maltractaven als xiquets, Peran, Arjans, Pedren, Denno i jo
tornarem a traure el tema.
—No cal matar-la; un sustet —vaig dir.
—Un sustet, un sustet —digué Arjans llevant-li ferro a
l'assumpte.
Havíem tingut una idea. Els pares de Joseven, un xiquet
de 4t molt espavilat, tenien una tenda de pirotècnia. Joseven
passava allí totes les vesprades. El cridàrem i abandonà el grup
dels que havien sigut seleccionats per a formar part de l'exèrcit.
—Joseven, que és lo més potent que tens en la tenda?
—Pues una carcasa de bola.
—Però pot no eixir disparada?
—Claro, la dejas en el suelo y ya está. Para que salga
disparada hay que meterla en un tubo.
—Ah, genial. I quant valen?
—Las carcasas son 5 euros.
Li diguérem que a l'endemà ens portarà una i li la
pagaríem. Se'ns havia ocorregut una forma d'aconseguir els
diners. Pedren, en escoltar que anàvem a fer un atemptat, ens
digué que no volia saber res d'allò i se n'anà.
—Este és maricón —digué Arjans.
Ja només quedàvem els que realment sentíem amor per la
pilota. Una volta acabaren les proves, ens reunírem amb els
guardians i els comentàrem que anàvem a posar un explosiu en
el despatx de la dictadora. El pagaríem replegant diners dels
xiquets que no havien passat les proves i volien ser de l'exèrcit.
A Kiven li va encantar la idea, però als altres guardians, per a ser
uns badboys, no se'ls veia molt convençuts. De totes les
barbaritats que havien fet en sa vida, sabien que eixa era de les
grosses. Atemptar eren paraules majors i tots tres compartien
una cosa que els altres tenien en menor mesura i que jo
desconeixia per complet: temor a un pare autoritari.
—Ho fem per les 10.000 hores —els digué Arjans.
Les 10.000 hores tingueren poc efecte; els guardians
seguien dubitatius.
—Estem disposats a arribar fins a les últimes
conseqüències o no? Perquè si no estem disposats, no sé de què
collons ens queixem. U té lo que tolera —vaig continuar—. I
fins que no se demostre lo contrari, nosaltres tenim exactament
lo que mos mereixem: que una agüela de merda mos prohibisca
jugar.
Al moment de dir allò, vaig notar com les meues
paraules, en lloc de reviscolar-los, els va fer sentir uns merdes.
Per sort, Peran tenia un as guardat en la màniga:
—Sou uns maricons.
A l'escoltar allò, als tres se'ls encengueren els ulls en
flama. Als segons, Seflas agafà la paraula i cridà a tot el gimnàs:
—Atenció! La Gran Pilota necessita més soldats! Els
no-seleccionats que demà porten 1 euro podran optar a formar
part de l'exèrcit!
Jo vaig intervindre i diguí:
—Cadascú que porte lo que puga: qui puga dos euros;
dos euros, qui puga vint cèntims; vint cèntims.
La sirena estava a punt de sonar. Els guardians agafaren
la pilota i començaren la processó per a amagar-la. Mentrestant,
jo entrí al quartet del mestre.
—Salven, anem a fer un atemptat. No vages per la sala
d'estudis.
Salven ens quedà mirant-me atònit. Després, mentre
negava amb el cap amb cara de resignació, digué:
—Cada dia estàs pitjor, Lao. Jo no sé com acabaràs...
Em vaig riure i vaig eixir.
7
Eren les 9 menys 10 del dijous. (End of the demo)
