ELS ANYS DESCARRIATS - LAST CHAPTER: OVIS I LA PSICOANALISTA

     Jo tenia dèneu anys. Ma mare m'havia proposat
d'anar a una psicoanalista que passava consulta en
València, de la qual, una amiga li havia parlat molt bé. Jo
no confiava una merda en els psicòlegs, però com el
psicoanàlisi encara no l'havia provat, vaig acceptar la
proposta de ma mare.
     —Potser està bona... —pensava jo.
   
     Per aquell temps jo llegia llibres d'autoajuda, sobre
la ment, el subconscient i eixos rotllos. Feia poc que havia
descobert la visualització creativa i, m'adoní, que durant
molt de temps havia sigut una pràctica que, sense jo saberho,
havia estat utilitzant. Quan era més menut, em passava
la vida jugant a futbol en el corral de casa. No vaig a dir
que feia per a propiciar una fàcil introducció en la situació,
perquè, en quan puga, tinc pensat fer negoci amb el secret.
La qüestió és que allí em tirava hores i hores combinant
amb les parets.

     <<Quan creés i estàs present en una realitat inexistent,
és qüestió de temps, i de manca de desig per la mateixa, el
fet que aquesta es torne existent. Per la fe. Com Enoc, per
la fe. Quan repeteixes durant anys els mateixos
moviments, en les mateixes situacions, la ment deixa
d'intervindre en l'acció. Aleshores jugues per mitjà d'uns
patrons neuronals que han sigut creats a partir d'un espai
d'"inspiració". Quan "això" s'instal·la al subconscient, és
completament impossible tocar un baló i no estar inspirat.>>

     Així que estava entusiasmat amb la poderositat del
corral. Sentia que encara estava a temps; jugava, entre
cometes, a un equip de Preferent i disposava de molt de
temps lliure, però, tenia un gran i arrelat problema. Al
corral habitava una enorme palmera que ocupava molt
d'espai. Quan era més menut circulava per allí
perfectament, però ara que era major necessitava més
amplària. Realment, el propòsit que m'havia marcat d'anar
a la psicoanalista fou convéncer-la de què l'espai de
visualització pràctico-creativa era la solució a tots els
meus problemes i, que aquesta, persuadira a ma mare per
tal de tallar la palmera i portar a càrrec el projecte.

     —Demà a les deu tens la psicoanalista —em digué
ma mare el dia d'abans.
     —Demà!?
     Demà, demà. La primera sessió la tenia el divendres
pel matí i, jo, ja havia quedat amb Arnaldus per a eixir la
nit del dijous.
     —Bah, vaig d'empalme —vaig pensar.
     Així que agafí un bus per la vesprada, ja tardet, i aní
cap a València. Arnaldus vivia llogat a un pis de
Benimaclet. Només ens trobàrem, anàrem a comprar cinc
o sis litrones. Quan es va fer de nit acudírem a la plaça del
Glop. Hi havia prou d'ambient. Mentre mamàvem seguts
en el muret de la font que hi havia en mig de la plaça,
Arnaldus es tirà mà a la butxaca i tragué una coseta
embolicada en paper film.
     —Mira el que tinc... —em digué mentre em parava
la mà.
     —Això que és?
     —Un tripi!
     Com a mi les drogues psicodèliques em donaven
molt de respecte, acordí amb Arnaldus que ens el
menjaríem després d'haver-nos mamat quatre litrones. A
l'anar bufat, m'assegurava alliberar suficient dopamina
com per a què el tripi no em pegara malament. Així que
començàrem a omplir-nos gots. Un darrere d'altre.
Viciosos de nosaltres, ens els mamàvem voraçment. Quasi
a contrarellotge. Cada got ens durava tres glops. Total, que
a la mitja horeta ja havien caigut les quatre litrones.
     —Va, anem!
     Quan ens alçàrem de la font per a anar a un carreró,
ens adonàrem que, de sobte, anàvem com una moto. A
Arnaldus li caigué el mòbil a terra i quasi es cau de cap al
replegar-lo. Jo em comencí a riure. Quan es posà dret,
Arnaldus eleva els braços horitzontalment, com si l'estadi
li ovacionara la borratxera, i després, vingué cap a mi. Jo li
envoltí el coll amb el braç i caminàrem, extraviadament,
cap a un carreró. Mentre avançàvem, Arnaldus digué
assenyalant un grupet de xiquetes:
     —Hòstia, Ovis, te'n recordes d'eixes!?
     Jo em quedí parat, mirant-les descaradament.
     —No, tio.
     —Sí, tio, les del festivalet aquell de Moncofa!
     —No, tio, no me sonen...
     —Sí, sí, són elles. Estàvem en el seu rogle i tu els
deies: "Va, xiquetes, anem a fer una orgia en la tenda eixa
d'ahí, que cabem tots!". "Però alceu-vos! Que feu ahí
segudes!?", deies. "Vinga, que Arnaldus se queda fora, no
patiu!", que cabró!
     —Que dius!?
     —Sí, tio, te posares molt pesat.
     —I al final com quedàrem?
     —Doncs les xiquetes, que estaven sobresaltades, es
quedaren allí segudes i tu els robares tot l'alcohol que hi
havia damunt de la seua taula. Després ens anàrem d'allí.
     Els dos ens començàrem a descollonar.
     —Tio, te jure que el dilluns, com jo mai em feia la
motxilla, quan arribí a classe i la vaig obrir, sols tenia que
botelles! —riguérem i vaig continuar—. Buah, jo em deia:
"Ui, açò d'on ho he tret jo?" —seguidament, exclamí mig
rient—. Pensava que me les havies colat tu!
      Continuàrem caminant, entre rialles, fins que
Arnaldus assenyalà un carreró molt orinat. Ens endinsàrem
i, després de pixar, Arnaldus va traure el tripi. El mossega
amb les pales i el va partir per la meitat.
     —Manten-lo baix de la llengua, no te'l tragues.
     Me'l posí al lloc i arreàrem cap a la plaça. De camí,
tornàrem a passar propet de les xiquetes.
     —Però són molt lletges, no? Ho faria per marejar...
   
     Total, que estiguérem tota la nit fent el borinot per
allí. El tripi no em pegà molt fort, però recorde que tocar i
apretar a Arnaldus em donava molt de gustet. Arnaldus
pareixia tot un gatet. Després, ja amb el Sol fora,
estiguérem en sa casa fumant porros. Tot era fumar i
fumar, però com ja anàvem prou col·locats, la brossa no
ens afectava el més mínim. Quan ens acomiadàrem,
Arnaldus m'indicà la parada de metro on havia de baixar
per a arribar a la zona on passava consulta la psicoanalista.
Per fi vaig aplegar a l'edifici. Jo estava prou rebentat i em
tirí en el portal. Eren les nou i poc. Almenys, per una volta
en ma vida, seria puntual. A l'estona d'estar allí tirat,
aparegué una dona major amb el carret de la compra. Jo
vaig recollir les cames per a què poguera passar. La dona
entrà cap a dins, però als segons, tornà a obrir la porta.
     —¿Eres Ovis? —em preguntà.
     —Sí —li vaig dir somrient.
     Efectivament, era la psicoanalista. No estava bona,
no. Li deien Doloris. Doloris em va convidar a entrar i
pujàrem al seu pis. Mentre pujàvem, li expliquí perquè
venia en aquelles condicions. Arribàrem a la porta. La
consulta era en sa propia casa. Ella em digué que a les deu
m'avisaria i jo em quedí tombat en el replanell com un
gosset. Quan es feren les deu, Doloris obrigué la porta i jo
em vaig alçar. M'espolsí un poc i entrí cap a dins. M'indicà
el camí i avancí per un llarguerut passadís fins arribar a
l'habitació que feia sevir de consulta. Entràrem i vam
seure. Doloris em va fer unes quantes preguntes i després,
drogat de mi, li vaig bossar tot allò.

     Vaig estar anant a la psicoanalista durant més d'un
any. També he de dir que de tres sessions, en fallava dos.
Però així i tot, no et cregues que el fet d'anar em suposava
un tan gran conflicte com per a absentar-me d'aquella
manera. Simplement feia tard. La impuntualitat crònica
formava part del meu problema. Els dies que assistia, el
que feia Doloris, era interpretar-me el subconscient
mitjançant la informació que li transmetia. Jo li contava
somnis, mogudes que em succeïen, li portava els poemes
que escrivia... Almenys, de la meua estança amb ella, vaig
adquirir més capacitat de desdoblament per tal de
metaforitzar allò que m'ocorria. Tot a la vida és metàfora.
Tot a la vida és metàfora, perquè de l'Artista som creació.

     Durant la sessió, sovint ens réiem. Ella més que jo.
Un dia, després d'amollar unes rialles per alguna barbaritat
que havia fet, Doloris em digué:
     —Ahora nos estamos riendo, y eso está muy bien,
pero la verdad, Ovis, es que no todo es tan bonito, y tu lo
sabes mejor que yo, ya que arrastras una depresión des de
que eras pequeño.
     Em quedí mirant-la i vaig somriure lleugerament.
Per mi fou una notícia molt xocant, però agradable
d'escoltar. Per fi ho entenia tot. Trastorn depressiu major
recidivant F33x, em va diagnosticar. Quan vaig eixir de la
consulta, estava motivat i content, com si li haguera trobat
un suport als peus del meu impuls. En arribar a la parada
del bus, em vaig liar un cigarro. Mentre passava pel filtre
tot el fum que m'emboirava, em deia:
     —Com no he caigut mai?
     Ah, sí, perquè ja estava per terra.

     Continuí acudint a les sessions, fins que un dia,
Doloris, em digué que havia de començar a pensar en
buscar treball. Després d'allò ja no torní més.
     —Menuda solució... —pensava.
     Havia passat un any i tot continuava igual. El meu
cervell fregit pels porros persistia amb la creació de l'espai
de visualització pràctico-creativa. Ja no sols per a mi. Se
m'havia ocorregut que podia fer negoci amb els pares que
tenien als seus fills per futures estrelletes. Jo portava entre
mans moltes tècniques noves. Entre elles; utilització
d'ancoratges emocionals, descobriment i estimulació del
patró motivant, assentament en realitat paral·lela,
optimització dietètica, augment de l'EPO de forma
natural... i altres mogudes. La moto la vendria per cent
euros mensuals. Això sí, abans de res, al xiquet li faria una
entrevista. Al meu corral no podia entrar qualsevol; la
humilitat encara no sabia com entrenar-la. Si el xiquet
passava la prova, firmaríem un contracte en el qual
formularia que el 10% de la futura fitxa astronòmica seria
per a mi. Ni que dir-ho.
     Amb tot allò al meu cap, contínuament tenia la
sensació de notar com se m'esvaïa el temps. Un dia darrere
d'altre es perdia. Eixa desaprofitació m'era molt angoixant.
Així que vivia rebotat. De la meua ment m'havien castigat
sense eixir, i jo, l'únic que volia, era jugar.
     A ma mare no la podia ni veure. Li desitjava la mort
sols per poder heretar la casa i restaurar el corral. Quan
ella em dirigia la paraula, a mi em canviava la mirada. La
veritat és que jo estava completament endimoniat pel meu
superjó. Ni podia viure amb el meu mi, ni podia eixir del
meu cos. Sovint, quan la situació em sobrepassava,
pensava en la mort. Pensar en la mort em calmava
moltíssim.
     —Moriré... —em deia esperançat.
     El més resignant m'era no poder pensar en el suïcidi,
perquè, endimoniat i tot, encara em perdurava una lleu
consciència d'estar en missió. Sempre he tingut
consciència d'estar en missió. Des de ben xicotet.
Almenys, durant tot aquell temps, comencí a escriure més
de seguit. Ací una relíquia:

QUI?

Capbaix.
A rastres amb el cos.
Pressiona el mànec,
i mentre obri la porta,
un altre li pregunta:
—On vas?
Sense soltar el mànec,
amb la porta mig oberta,
es queda mirant-lo.
Es queda mirant-lo i diu:
—Em quede.
—A on?

     No recorde quin fou el detonant d'aquell creuament
de cables. El cas és que em tanquí en clau en casa de ma
mare i comencí a destrossar-ho tot. La casa encara
presentava símptomes de quan jo vivia allí. Hi havia
portes arrancades i eixes coses.
     —Obri, Ovis, obri! —deien ma mare i ma tia més
enllà de la porta.
     Com més suplicaven, més m'alterava.
     —Que vos aneu, putes!
     Quan se m'enfredà l'assumpte, em posí als auriculars
una cançó de Pablo Hasel; Mejor raros. Agafí un full i un
bolígraf i li comencí a escriure una carta a Gemma.
Almenys, quan la desesperació venia, apressada de recel,
se li colava en la cua a la meua conformitat. A l'instant de
començar a aïllar-me en la reflexió, vaig escoltar com
tocaven a la porta. Em lleví els auriculars.
     —¡Policia!
     Aní cara a la porta i, alhora que li empotrava la sola,
vaig cridar:
     —Els subnormals estos que se'n vagen que estic
escrivint!
     —Està escrivint, està escrivint —li vaig sentir dir a
ma tia.
     Al temps, ma mare em contà que durant l'episodi li
trucà a la psicoanalista per demanar-li consell. Aquella li
digué que en eixos casos el que havia de fer era cridar al
SAMUR, que ells em lligarien i m'injectarien algun
tranquil·litzant. Arribats a cert punt de descontrol, ella no
em podia ajudar, digué. 

     En quan acabí d'escriure allò, me n'aní cap a casa.
Les faroles ja feien llum. Hi havia cotxes per tot arreu. Un
arbre en un quadradet de terra rodejat d'asfalt. Per les
finestres s'entreveien flaixos televisius sobre cervells.
Ràfegues d'olor a animal cremat. Hi havia gent passejant
al gos. Altres corrien. Darrere de safanòries. Tots darrere
de safanòries, i jo, trencant-me les pales per famolenc. Em
posí les mans a les butxaques. Continuava creient-me el
més sensat de tots.


21/07/2016