Portava als auriculars una cançó del FIFA 07 versió
nightcore i caminava cap al gym per la recta del cementeri com
cada matí. Al llarg del tram, hi ha un mur que separa els horts de
la vorera. Apegats al mur, cada certa distància, hi han banquets
de marbre per a què les güeles descansen quan van a visitar els
morts. En la mateixa recta, entre la vorera i la carretera, hi han
arbres plantats en quadrats de terra dels quals cauen una espècie
de boletes. Naturalment, quan transite la recta, vaig xutant-les
cap a les porteries que formen els bancs. Jo les xute amb tot el
meu cos, marcant el gest. Es veu que amb l'acció dec activar
anclatges emocionals, perquè xutar-les així sempre millora el
meu estat d'ànim. Doncs bé, en un dels llançaments que estava
fent aquell matí, vaig errar i la boleta es va dirigir contra el mur.
Rodolava i rodolava però, al moment d'estavellar-se, una cosa
estranya va ocórrer. La boleta, en lloc de rebotar contra el mur,
va desaparèixer. La paret se l'havia tragat.
—Com? —vaig sentir.
Em quedí parat mirant la paret. Quan vaig decidir anar a
tocar-la, vaig despertar.
Si portava bona ratxa en no-fap, bevia aigua
nomenclaturada i dormia amb la polsera antiestàtica, quasi segur
que tenia somnis lúcids. Tampoc res de l'altre món, simplement
raonava dins del somni com si estiguera despert. A voltes vivint
coses quotidianes i altres experimentant propers esdeveniments.
En fi, que em vaig alçar del llit i me n'aní al gym. Aquell dia era
la Nit de Sant Joan. Els meus amics anaven a fer una foguera.
—De veres? —preguntí estranyat quan m'ho digueren.
Les novies, que s'havien empenyat. Jo sopí en casa i
després aní cap a la mar. Com no anava a beure alcohol, abans
d'eixir me mengí una pasti de L-Teanina. Algo era algo. La
teanina m'agradava perquè em feia entrar en flou i em posava
lúcid. Així que disfrutava més de les interaccions, sobretot si
parlàvem d'alguna cosa interessant.
Els meus amics estaven en la platja d'Almardà. Jo estava
a punt d'arribar l'inici del caminet que connecta el meu poble
amb dita platja. Observí la deliciosa obscuritat que desprenia
l'entrada i em vaig endinsar. Mentre avançava entre la foscor,
comencí a sentir-me molt connectat amb el moment que estava
vivint. Em donava un gran plaer escoltar les meues passes i ser
conscient d'estar habitant un espai de temps entre els mil·lennis.
Desaccelerí el meu pas per a poder allargar eixa sensació el
màxim possible. De cop i volta, sense saber molt bé perquè,
comencí a relatar el que estava vivint en temps passat.
—Tenia 25 anys. Era la Nit de Sant Joan. Caminava pel
caminet d'Almardà quan, de sobte, vaig mirar al cel i...
Mentre pronunciava l'última frase i alçava la vista al cel,
una estrela fugaç creuà el firmament!
—Com!?
Això ho havia manifestat jo? Acabava de fer caure una
estrela? Evidentment que sí. Em quedí tot flipat, vaig traure el
mòbil i vaig apuntar: <<visualitzar és recordar>>. Després de
l'esdeveniment, em quedí allí parat uns minuts. Reflexioní el que
acabava de passar i torní a traure el mòbil: <<la manifestació no
ocorre al visualitzar el futur des del present, la manifestació
ocorre al recordar el present des del futur>>. Una volta vaig
escriure allò, continuí caminant. Després de la manifestació
instantània, no m'abellia ajuntar-me en gent perquè em traurien
de l'estat sacre que portava. Així que, quan arribí a l'entradeta de
la mar, peguí mitja volta i avancí en direcció contrària. M'abellia
estar soles, continuar escoltant les meues passes i anar a un lloc
sense llum artificial. Al final del carrer hi havien uns canyars.
Creuí la carretera, pugí una muntanyeta de terra que separava la
vegetació de l'asfalt i em vaig introduir. El que estava fent no
tenia cap sentit, però hi havia una força que m'espantava a fer-
ho. Jo reconeixia eixa força i em deixí dur sense racionalitzar-
ho.
Una volta dintre, avancí per un caminet. Estava fosc,
però la llum de la lluna permetia vore mínimament. Mentre
saboritzava la meua presència, el soroll de les passes i dels
grills, vaig entreveure algo que es menejava per terra a uns 5
metres de mi. L'animalet es queda parat, jo m'apropí i este tornà
a avançar. El mateix modus operandi va repetir una desena de
voltes. Era com si m'esperara i me volguera guiar. Jo a penes
podia distingir-lo. Tant em costava, que durant tot el camí
dubtava si era real o m'ho estava imaginant jo. En una de les
voltes que m'aproximava a ell, l'animal llançà a volar. Existia;
era un pardal. Després d'alçar la vista per observar el vol, en la
llunyania vaig vore una espècie de foguera. Immediatament, em
donà la sensació que els sers que estaven allí estarien fent algun
ritual. Era una nit especial en la que se solien fer eixes coses.
Imaginí que seria gent molt hippie i pensí que segurament
estarien menjant tripis o bolets màgics.
—Si aparesc per allí alomillor se creuen que sóc un
enviat —pensí jocosament mentre mirava la foguera.
Realment m'abellia que uns hippies drogats me veren
aparéixer entre els canyars i contar-los el que acabava de fer
amb l'estrela. Però doní mitja volta. Mentre tornava a la
carretera, sentia certa curiositat i atracció per saber qui seria
aquella gent. Quan vaig girar el cap per vore si els veia, trobí
que la foguera estava més pròxima que abans.
—Ui? —vaig dir sorprés.
Allò em va paréixer molt estrany. Em quedí observant-la
un poc i definitivament caminí cap a ella.
Mentre m'apropava, el foc s'anava fent més gran. De
sobte, allò començà a créixer de forma indòmita. Jo no em podia
creure el que veia. La foguera flamejava imponent i augmentava
vigorosament de tamany. Alcí la mirada amb la boca oberta; la
foguera devia alcançar els 10 metres d'alçada. Hi havia alguna
cosa sobrenatural i sagrada en aquell foc. El seu accionar era
d'una violència extrema i d'una tendresa inigualable. Que cosa
més estranya era contemplar allò. La crueltat més ruda i la
compassió més misericordiosa es fonien en aquell flamejar. Allò
era pura potestat. Allò era el màxim exponent del domini propi.
Allò era l'acceptació més poderosa. Allò era la total absència de
dubtes. Allò s'autoconcebia capaç de tot. Allò era la llibertat.
Allò era Déu.
Durant tot el procés, jo em preguntava si el que estava
vivint era real o estava tenint una al·lucinació. Però que jo
sabera, la teanina no tenia efectes psicodèlics. Jo estava a uns 20
metres de la foguera. Em quedí uns llargs segons observant-la en
silenci.
—Tirant! Tirant!
Hòstia puta! Quan li escoltí el meu nom vaig flipar.
—No tens res que preguntar-me? —digué.
La seua veu reverberava. Potser només dintre del meu
cap. Jo em sentia totalment imbuït per la seua presència.
L'àmbient era energèticament densíssim i sentia una força
magnètica tirant del meu ser. Podia notar com el meu cos astral
es despegava de la meua pell mentre m'invadia una sensació de
d'ingravidesa i transcendència; no sabria definir si una part viva
de mi estava morint o si una part morta de mi s'estava vivificant.
—Me lleve les sabates? —li vaig preguntar.
—Sí, perquè estàs xafant terra santa.
Em lleví les Munich amb els propis peus i doní un pas
endavant.
—No t'acostes més —seguidament, tornà a repetir—. No
tens res que preguntar-me?
—Per què estàs ací?
—Per a què em conegues.
En escoltar allò, sospirí emocionat. Després tornà a
insistir:
—No tens res que preguntar-me?
Em quedí dubitatiu.
—Que et fa pensar que allò que saps és allò que creus?
—em preguntà ferm i sagaç—. És a través dels actes, i no dels
raonaments, com s'instal·len les creences —sentencià.
Quan digué allò vaig caure en el motiu de la seua
insistència.
—Qui eres? —preguntí.
Es va fer el silenci. Després digué:
—Jo Sóc Ton Pare.
Quan vaig escoltar allò el cor se'm va encollir i un
calfred detonat al pit em recorregué tot el cos. Era la primera
volta en ma vida que escoltava eixa frase dirigida cap a mi.
—He estat amb tu des de que nasqueres, conec les teues
entranyes i he cregut en tu inclús quan la probabilitat era més
que minúscula. El que devies saber, ja ho saps. Ara tornat a
posar les Munich, reclama el teu destí i glorifica'm. Jo seré amb
tu i et donaré victòria. Quan tot acabe, tornarem a estar junts
pels segles dels segles.
Escoltar allò fou extremadament emocionant. Com un
acte reflex, sense jo poder impedir-ho, vaig caure de genolls i
abaixí el cap. Vaig romandre en aquella posició una estona
sentint la seua calor. Després em vaig alçar. Qualsevol cosa que
diguera no faria justícia al que estava sentint i parlar anava a ser
un acte més teatral que vertader. Així que vaig decidir no dir res.
Ell ja ho sabia tot. Simplement, em posí les sabates, em quedí
mirant-lo relaxadament amb un somriure estimós i me'n vaig
anar.
Abans d'eixir a la carretera, em vaig girar. JSTP, ja
minvat, continuava allí acompanyant-me i acomiadant-me. Baixí
la muntanyeta de terra i torní a l'asfalt. La pell em vibrava.
Potser havia sofrit un canvi d'aspecte com Moisés per estar sota
la divina presència. Així que aní a mirar-me a la finestra d'un
cotxe per vore si estava més guapo. Notí que tenia la pell més
tersa i blanca. Les pupil·les estaven al lloc. Seguidament, traguí
el mòbil de la butxaca i mirí l'hora. Ja eren més de les 12.
Després vaig obrir el WathsApp. Tenia un missatge de David:
—Vas a vindre?
27/12/2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada